Ladies & Gentlemen: la marxa que ho va capgirar tot

Era l’any 2015 i CycloCat era tot just un blog on es començava a classificar i documentar els camins més segurs per moure’s pel Vallès i Baix Llobregat. El blog era força útil, però hi havia un petit problema: els tracks.

Justament el que més valor tenia en el bloc eren els tracks, però de poc servien si els usuaris no eren capaços de descarregar-se els tracks i seguir-los amb un aparell GPS. La major part del públic objectiu no tenia aquesta eina i els que la tenien no eren capaços de ficar un track per a seguir-lo.

Llavors va sorgir la idea que fer una marxa autoguiada. El recorregut -evidentment connectant poblacions amb els criteris de mínim desnivell i màxima seguretat- no estaria marcat. Els participants forçosament haurien de descarregar-se el track i seguir-lo amb un aparell GPS.

Es va triar una època de l’any en què el calendari ciclista estigués buit. De fet, gener és el mes de les primeres trobades socials dels clubs ciclistes. La majoria dels socis dels clubs estan en pretemporada, tot just cremant els torrons. Aquestes sortides socials serveixen per veure quines curses es faran, si algú canvia de modalitat o li toca canviar de categoria. Són sortides socials on no es pot pujar de pulsacions, l’excusa perfecta per no collar. Està justificat no apretar i fins i tot està mal vist fer-ho. Tothom espera a tothom, és una Gentlemen’s Ride. Aquest és també el sobrenom que prenen aquestes etapes avorridotes de les grans rondes, on no hi ha escapada del dia, no passa res durant 150 quilòmetres i tot es juga a l’esprint d’arribada.

A més es volia incidir en el caràcter no competitiu de l’esdeveniment, més enfocat a un públic àvid de descobrir noves pistes i racons i no tan obsessionat en els KOM i velocitats mitges. Per tant, quedava clar. L’esdeveniment es diria CycloCat Gentlemen’s Ride.

Mes endavant es va canviar el nom a Ladies & Gentlemen ja que el nom prestava a confusió i sonava excloent.

Havent participat durant molts anys a tota mena de proves (ciclisme, triatló, atletisme, skimo) sabíem que, per molt que et diguin que és una marxa… quan poses un dorsal la gent es torna boja. Per tant, com tampoc havíem de cronometrar, doncs tampoc calia identificar cada participant. Fora dorsal i fora cronòmetre! I l’avituallament? Doncs, a falta de voluntaris es van buscar comerços locals que poguessin oferir una ampolla d’aigua a cada participant que ho demanés. Així els bars col·laboradors es garantien un petit nombre de clients.

Quan no hi ha tecnologia, hi ha enginy. Es van publicar cinc fotos de llocs per on passava la ruta on sortia una “mascota” o amulet. Havia de ser un objecte únic i difícilment duplicable. Els participants havien de fer una foto igual que la de la mostra però amb la seva mascota o amulet en comptes de la de l’organització. Els participants havien d’enviar aquestes fotos a l’organització i d’aquesta manera sabíem que havien passat pels punts de control i no havien fet “trampa”.

Es va fer una web, es van fer 500 «flyers» de paper que es van repartir per unes poques botigues de Barcelona i es va posar un missatge al mur del perfil de CycloCat a Facebook.

La idea inicial era reunir unes 10 persones. Potser 15 com a molt. Es va fer un formulari en línia utilitzant les eines del bloc. I el formulari es va començar a omplir, i a omplir. Primer 12 persones. L’endemà 20. A l’altre ja eren 40. I 60. Vam tancar el formulari a 100 persones. Potser part de l’èxit va ser que era un esdeveniment gratuït. Pot ser que era un esdeveniment pensat per fer en bici de gravel. Potser era perquè el calendari estava completament buit d’altres proves ciclistes. Potser tot plegat. El que és cert és que més de 120 persones es van trobar a Llinars del Vallès per a seguir un track circular de 80 quilòmetres que prometia ser apte per a bicicletes de gravel, que no estava marcat i que, per tant, s’havia de seguir un track amb un aparell GPS.

Arran d’aquest esdeveniment vam aprendre algunes coses i vam reflexionar sobre algunes altres.

Quedava clar que l’esdeveniment havia sigut tot un èxit. La gent va gaudir d’un ambient relaxat, sense competitivitat. Qui volia córrer, podia córrer. Però no competir. La sortida diferida ajudava a treure tensió. Havíem vist en altres esdeveniments a altres llocs d’Europa el que s’anomenava “sortida francesa” i ens agradava com funcionava el concepte. Vam incorporar el concepte de sortida francesa a tots els esdeveniments que hem anat fent al llarg dels anys (excepte les competicions, és clar) i és una de les característiques dels esdeveniments de CycloCat.

Un altre dia us explicarem què és una sortida francesa i moltes altres batalletes que hem anat acumulant en aquests últims anys.

Salut i pedals!