Dades de la ruta:
Descripció de l’etapa:
Sortint de l’estació central de tren de Munic (München Hauptbahnhof) travessem el nucli antic de la ciutat per carrers peatonals.
Cal baixar de la bici si hi ha molta gent. No aneu més ràpid que el pas d’una persona. Els vianants tenen prioritat. Anem a buscar el riu Isar.
Remuntem el riu Isar tant per sobre el dic com per sota, a ran de la llera. S’alternen segments d’asfalt i grava. Seguim indicacions de la ruta ciclable del riu Isar (Isarradweg). Aconsellem però no seguir les indicacions del Isarradweg entre Grünwald i Beigarten, millor seguir el nostre track. D’allà en endavant, tot molt ben indicat. Asfalt només als trams urbans i grava compactada entre pobles.
S’arriba a Bad Tölz, que seria la porta d’entrada als Alps. Nosaltres vàrem seguin una miqueta més equilibrar el kilometratge amb la resta d’etapes.
El Relat
Al tren
La nostra base d’operacions estava a Gossensaß, que era el final de la segona etapa. Això ens permetia portar menys equipatge. Vàrem agafar el tren italià a Gossensaß per anar fins a Brenner. Allà canviar de tren (austríac) per arribar a Innsbruck. Allà ja podiem agafar un tren regional alemany que ens portava a Múnic segunt la línia de Seefeld i Garmisch-Partenkirchen.
Parking de bicicletes a Innsbruck (uns 100.000 habitants, per aquesta regla de tres, sabeu com hauria de ser l’aparcament a l’estació de Sants?
A Innsbruck pujem al tren de la DB i allà mantenim una conversa amb un cicloturista. Típic perfil de cicloturista alemany: més de 65 anys, jubilat, btt (encara que també tenia una de carretera), vestint amb practicitat per sobre de l’estil. Li pregunto quan va ser l’esclat de les infraestructures ciclistes a Alemanya. A Holanda, tot va venir per la crisi del petroli dels 70. El país va veure que depenia fortament de les importacions de petroli per a gestionar la seva mobilitat i durant els anys després de la II Guerra Mundial s’havia incrementat notablement el parc motor en un país densament poblat. Per això Holanda va començar a apostar fort per la bicicleta (estem parlant d’ara fa quasi 50 anys). A Alemanya no va ser així. A Alemanya es va començar a apostar decididament per la bicicleta als anys 90 (només ens porten uns 25 anys d’avantatge). I ho van fer, no tant per motius econòmics, sinó més aviat per motius de salut i mediambientals. Hi ha més polítics sensibilitzats amb la salut i el medi ambient a Alemanya fa 25 anys que al nostre país avui en dia. També han tingut temps de formar bons tècnics que fan obres realment útils i pràctiques. I finalment, tenen usuaris civilitzats.
Xarxa de vies ciclistes interurbana a l’àrea metropolitana de Munic. Les distàncies serien comparables a anar de Castelldefels a Montgat o Barcelona a Sabadell/Terrassa.
Munic
Arribem a la capital de Baviera. Sortim de l’estació i realment ens trobem una ciutat que no és gaire “bike friendly”, com a mínim als volts de l’estació. El centre és tot peatonal i un cartell diu que les bicicletes estan permeses a velocitat de vianant. Per la nit (que es suposa que hi ha menys gent) sí que deixen circular a velocitat més alta. Al final es tracta de fer servir el sentit comú: si hi ha molts vianants o baixes de la bici o vas a la mateixa velocitat que ells. El vianant és el rei de la ciutat.
Isarradweg
Finalment creuem una antiga porta medieval, que devia ser una de les entrades a la ciutat i sortim de la part més antiga de Munic. Travessem el riu un cop i, després d’una petita illa, travessem el tros que ens falta. Aquí és on la ruta canvia de direcció i començarem a remuntar el Isar. La zona del riu és una zona d’esbarjo per als muniquesos. Hi fan picnics a l’estiu o fins i tot prènen el sol (si n’hi ha). Em sobta trobar bicicletes abandonades, totes de la mateixa empresa, una mena de bicing privat. De tant en tant anava veient aquestes bicicletes grogues tirades a la vora del riu, espatllades, abandonades, amb les rodes rebregades.
Pregunto a un ciclista experimentat i em diu que el Isarradweg no es segur a partir de Grünwald. És un altiplà. Em trobo una ciclista, casualment sudtirolesa, que m’aconsella una via gravel alternativa. Ha sortit de la feina al migdia i aprofita per a donar un volt en bici. Aquesta senyora coneix Mallorca i Girona i ha estat algun cop fent cicloturisme per Catalunya. La via gravel que m’aconsella resulta ser tot un èxit. Sense trànsit, relativament poc desnivell i paisatges de boscos frondosos. Molt recomanable. Estudiant la ruta més tard, veig que els trossos de gravel improvisats (molts coincideixen amb el camí de Sant Jaume, altres van ser corriols on em vaig aventurar a posar-m’hi) van ser tot un acert. Son molt més macos i segurs que la ruta oficial.
Més endavant, hi ha un pla immens amb un interminable bosc. Hi ha diverses carreteres que l’atravessen. Son rectes, asfaltades o no, on no es veu el final de la carretera.
Trobem uns raiers per canal (part del riu Isar esta canalitzat). Els rais, que abans servien per a transportar fusta i d’altres mercaderies van quedar en desús. Una manera de recuperar els rais ha estat posar-hi bars a sobre. Aixì, els turistes (majoritàriament locals) poden prendre una cervesa en un “biergarten” flotant. Això em recorda que al riu Segre també hi havien raiers, i si mal no recordo, arribaven fins a l’Ebre.
Bad Tölz
En un principi, volia acabar la primera etapa aquí, però els preus dels allotjaments a Lenggries eren més baixos. El passeig fluvial de Bad Töls és un paradís: carril bici, gespa verda, ponts antics, façanes decorades. Preciós. Si us plantegeu fer aquesta ruta us recomano fer nit aquí.
Lenggries
Arribem finalment a la fonda. És acollidora i tenen una mica de biblioteca amb temes locals. Efectivament, en aquests pobles també son tradicionals els raiers. Tot fullejant un llibre que documenta una trobada internacional de raiers, descobreixo amb grata sorpresa que en aquesta trobada hi van assistir els raiers de la Pobla.
A que no sabeu d’on venien els raiers que desfilaven darrera dels bavaresos?
L’etapa d’avui m’ha deixat baldat. Amb prou feines he fet 70 Km, però tinc les cames carregades i apunt de rampa. Anem malament si demà ens esperen 150 Km. Interiorment penso que pot haver anat malament. Crec que he anat massa ràpid. No estic habituat a fer tants kilòmetres. Al final, en el nostre dia a dia, encara que utilitzem la bicicleta sovint, no estem preparats per a això. M’haig d’oblidar de fer mitjes superior a 25 Km/h. I crec que seria millor parar per dinar. Així cada dia faria dues etapes. Això ja era més raonable. Ara a descansar i dormir. L’habitació és correcte: un llit, una taula, un bany amb ducha. Sopar regeneratiu i sessió de Wifi abans de dormir. Llavors torno a buscar a llibre a la biblioteca: sorpresa! trobo una guia (de paper) de la ruta Munic-Venècia. La estudio detingudament. La informació que em dona em servirà fins a mitjans de la etapa 3.
Com vaig poder llegir a la guia, entre Innsbruck i Brenner s’aconsella utilitzar el tren. La dificultat de l’altiplà de Patsch i els trossos per carretera respatllen aquest consell.
Allà miro sobretot el tram que més em preocupa: Innsbruck-Brenner. La guia recomana fer-lo en tren (de fet, és el que tinc pensat fer). És llàstima, per que per tant sols 35 kilòmetres no es pot completar una ruta de 500 que creua els Alps. Si em trobo bé de cames demà, intentaré buscar una alternativa. Em conec més o menys la zona. Ho haig d’intentar, com a mínim si les cames aguanten…