Munic – Verona en bici, Etapa 2: Lenggries – Gossensaß

Dades de la ruta:

dades etapa 2 1

dades etapa 2 2

altimetria etapa 2 1

altimetria etapa 2 2

 

mapa etapa 2 1

mapa etapa 2 2

Descarrega el track aqui (del primer tram)

Descarrega el track aqui (del segon tram)

Seguiu els tracks sota la vostra responsabilitat. Podeu considerar-los com a base, però hi ha trossos dolents especialment al final de la primera part. No els hem corregit expressament per a mostrar la “crua” realitat.

 

Descripció de l’etapa:

Reprenem l’Isarradweg fins a la presa de Sylvenstein. Allà hem de fer un petit tros de carretera (poc transitada) per enllaçar amb unes fantàstiques pistes de grava que ens portaràn a la frontera amb Àustria.

sylvenstein cyclocat

D’allà seguirem el riu Walchen fins que passem la zona del Achenpass. Entrem dins d’Àustria per un carril bici asfaltat segregat del trànsit que ens portarà a la zona del Llac d’Achen amb unes vistes espectaculars d’aquest llac a 1000 metres d’alçada.

Achensee cyclocat

Canviem de conca hidrogràfica baixant de la vall del Achensee en part per l’antic traçat del tren i arribem al riu Inn. Remuntem l’Inn per la pista ciclista de l’Inn (Innradweg) fins a Innsbruck, on haurem de deixar aquesta vall per escalar l’altiplà de Patch i remuntar el Sill fins a Brenner, frontera amb Itàlia.

brenner cyclocat

Un cop a Itàlia, seguim el carril bici fins a Gossensaß, que es el final de la segona etapa.

ciclable brenner cyclocat

unica

 

El Relat

Lenggries

Comença el dia plovent. La mestressa de la pensió em diu que li sap greu que el temps sigui així. Que hi farem. No passa res, vaig preparat per la pluja. No es pot fer cicloturisme per centre-Europa i no anar preparat per la pluja. És una pluja més aviat fina i amb un impermeable ja surto del pas. De fet, el clima als alps és d’alguna manera sec. No hi ha xafogor. Al cap de dues hores, mitjons i sabates tornaran a estar eixutes.

Lenggries carril bici segregat cyclocat

A algunes carreteres d’Alemanya hi ha un carril bici segregat de doble direcció.

Agafo el carril bici segregat i em deixo atrapar per un grupet d’unes 5 unitats. Tots van en bicis de carretera, menys un que va amb una gravel. Alguns porten una petita motxilla, res d’alforges. Em poso a parlar amb ells. Fan una ruta d’un dia d’uns 150Km. Em sobta que un grup amb bicicletes de carretera vagi pel carril bici.

grupet a Sylvenstein cyclocat

Aquest és el grupet que em vaig trobar a Lenggries i em va acompanyar fins a l’embassament de Sylvenstein.

 

És normal aquí. La infraestructura permet mantenir velocitats elevades en bici (35Km/h) sense riscos. No hi ha interrupcions, sempre es té la prioritat. Es té preferència cada cop que una via s’incorpora a la nostra -que és principal-. A Alemnya també hi moren ciclistes, però sobretot moren en ciutat. En vies interurbanes no es dóna tant el cas. Això és degut a diversos factors:

1- els ciclistes eviten les vies perilloses. La mentalitat germànica és més pràctica. Si hi ha perill, no s’hi fica. Es busquen vies alternatives.

2- la xarxa viària està estructurada de diferent manera. Hi ha més autopista però menys carretera principal. La sensació és que a Alemanya, un cop surts de la autopista, només hi ha carreteres locals on no pots passar de 60 quilòmetres hora.

3- degut a la neu durant els mesos d’hivern, molts camins rurals estan asfaltats. Així es pot fer un millor manteniment. Això fa que la xarxa de camins asfaltats tingui molta cobertura i no s’hagi d’anar per vies més principals.

4- hi ha més quilòmetres de carril bici segregat i estan més ben fets. És clar, el ciclista l’usa més.

5- hi ha menys conductors beguts o drogats per que les sancions son més dures. Recordem que la principal causa d’assassinat de cotxe atropellant ciclista és consum de drogues i/o alcohol de manera reincident.

banner Elemnt

 

Sylvenstein

Arribo a la presa amb la grupeta. Es pot escurçar un tros si es va per la carretera. Ja ho havia llegit a la guia, però aquí hem vingut a jugar. Anirem pel recorregut “oficial”, el llarg, que té algun pendent pronunciat. Tot i que no m’estalvio un parell de kilòmetres per carretera, després comença la grava. Ha estat una decisió acertada. El recorregut “oficial” passa per una zona protegida. L’ample pista de grava (perfecte manteniment) no es fa pesada tot i la lleugera pluja.

gravel bayern cyclocat

Els paisatges son espectaculars tot i no estar pas lluny d’una gran ciutat com Munic. Hi ha alguna rampa forta però puc fer-ho tot sense desmuntar.

mas enmig de la muntanya bayern cyclocat

Tant a prop de la ciutat i tot i així podem trobar entorn veritablement rurals.

Els últims kilòmetres de carril bici a Alemanya van per una pista forestal de grava excavada a les parets d’un penyasegat. La pista és força nova i esta molt ben mantinguda.

munic verona cyclocat

 

 

Frontera amb Àustria

Curiosament, l’entrada a Àustria ens fa creuar la carretera. El carril bici alemany va per una banda, mentre l’austríac va per l’altre. I aquesta vegada no han fet túnel ni pont.

frontera amb austria cyclocat

Just començar a pedalar per terreny austríac hi ha un cartell que ens adverteix de les normes. Molt interessant i molt didàctic. A més, son tot coses de sentit comú. Us mostrem el cartell i més avall la traducció:

normes ciclistes

  • Mantingues la teva velocitat sota control i estigues preparat per a aturar-te en qualsevol moment, especialment en corbes cegues. Estigues preparat per a trobar-te obstacles no esperats (sots, pedres, branques, piles de troncs, bales de palla, passos canadencs, portes, tractors, plantes, vehicles autoritzats).
  • Mostra consideració cap als vianants. Adelanta’ls només a velocitat de pas de marxa.
  • Comproba el nivell de dificultat del sender, i mai sobrepassis el teu nivell d’habilitat i experiència. Porta sempre casc i comproba el teu equip abans de començar (frens, timbre, llums).
  • Respecta els tancats i recorda que els camins son en principi per a l’agricultura i manteniment forestal. Assegura’t de tancar totes les portes.
  • Respecta totes les formes de vida natural. No molesteu els animals grossos.
  • No deixeu la ruta marcada. No rodeu mai per on no hi hagi camí oficial.
  • Planifica el temps de la teva sortida per estar de tornada abans de que es faci fosc
  • No deixis residus.

Trobo que aquestes normes haurien d’estar penjades a molts dels senders que tenim per Catalunya. N’hi ha de semblants, però aquest és petit i conté l’essència del missatge.

unica

Achensee

Davant meu la vall es va eixamplant i finalment veig el llac. Estem a 1000 metres d’alçada però el llac que tinc davant em recorda als fiords noruecs. Es pot intuir que hi ha pistes d’esquí a les vessants properes al llac. Heu vist mai un remuntador que acabi al costat de les golondrines? o un club nàutic preparat per suportar nevades? També hi ha alguns càmpings a peu de ruta cicloturista. Realment, es pot fer aquesta ruta pernoctant en càmpings, perquè sovint se’n troben i hi ha cicloturistes acampant.

Achensee cyclocat

 

Tren a vapor

No sóc un fanàtic dels trens, però com a enginyer em fascina com pot arribar a funcionar una màquina simplement amb carbó i aigua. El fum (el blanc és principalment aigua), l’olor, el so que fan els mecanismes de la màquina, és especial. Per això, en veure de lluny el tren no em vaig poder resistir d’abandonar el track establert i anar a veure-la de més a prop. Increïble. El tren cremallera del llac d’Achen (Achenseebahn Zahnradbahn) té més de 125 anys. I funciona diàriament a l’estiu. És clar que funciona com a atracció turística, però Déu n’hi dó.

tren vapor achensee cyclocat

achensee cremallera cyclocat

Vaig estar mirant si duia un motoret elèctric i no, no en duia cap. Funciona només amb carbó i aigua.

achensee cremallera pendent

En aquesta imatge es pot observar el fort pendent que és capaç de superar aquest tren cremallera de més de 125 anys.

detall roda cremallera

Detall de la roda dentada del cremallera. Es movia síncronament amb les altres rodes. El carril central en forma d’escaleta apareix en els trams en pendent.

 

Innradweg

La baixada de Achensee fins al riu Inn és vertiginosa. En part es fa servir el traçat antic del tren, en part han arreglat unes pistes. No us aconsello fer aquest tram de pujada.

baixant cap a la vall de lInn

Baixada cap a la vall de l’Inn.

Finalment arribem a la vora del riu Inn. És molt més gran que els que hem vist fins ara. El carril bici de l’Inn va paral.lel al riu i a la vegada a la línia de tren i l’autopista.

vall Inn ciclable

La línia de tren ens pot servir de línia de rescat. És molt pla i realment pedalareu contra el vent més que contra el lleuger pendent. Hi ha molta oferta hotelera en forma de pensions o fondes. A mida que us aneu apropant a la capital del Tirol us anireu trobant més densitat d’usuaris al carril bici fins que entreu a Innsbruck per l’Est, a la zona del Baggersee i la Vila Olímpica (sí, també tenen un barri construït expressament pels jocs olímpics).

Entrada a Innsbruck

Des de lluny es pot veure també el trampolí (trampolí de salts d’esquí, s’entén) de Bergisel amb el seu restaurant a dalt de tot.

 

Innsbruck

Em va fer molta gràcia creuar Innsbruck ben bé pel mig. Així vaig poder veure les estacions del funicular de la Zaha Hadid, el pont de l’Inn i el teulat daurat.

teulat daurat

El taulat daurat (Goldenes Dachl) no és molt espectacular però… és daurat.

A més, estàven preparant el mundial de ciclisme en carretera i hi havia un photocall per fer conya.

photocall

Aqui, fent el burro. Llavors estava molt content. No sabia el que m’esperava…

Trobo que és una de les ciutats importants a la ruta i fins i tot pot podria ser final i inici d’etapa.

 

L’èpica: més amunt d’Innsbruck

Sense cap mena de dubte: el tros entre Innsbruck i Brenner ha estat el pitjor de la travessia. Ja d’entrada sabia que no hi havia carril bici. A més, el fet de que aquest tram hagués quedat dins de la segona etapa (la més dura) feia que tingués molts números a ser obviada i fer els 35 quilòmetres entre la capital del Tirol i la frontera austro-italiana en tren. Al final, com que m’havia trobat força bé de cames i em sentia amb energies vaig optar per intentar trobar el camí marcat de la Munic-Venècia. Temerari? sí, però hem vingut aquí a jugar també. Fins i tot, la guia que vaig poder fullejar a Lenggries (i era la guia oficial), deia que era millor agafar el tren. No pel desnivell, no per la distància, era sobretot per la seguretat.

mapa Innsbruck cyclocat

Innsbruck està al punt més baix de la vall a aquella alçada del riu Inn. D’aquí el seu nom: Inn (el nom del riu) i Bruck (pont en alemany). Sortint d’Innsbruck, la carretera principal puja a l’altiplà de Patsch, sense passar per el poble que li dona nom (on hi ha l’estació d’esquí olímpica, de les poques on s’han celebrat dos jocs olímpics d’hivern). Puja sense parar per una carretera excavada a la roca i, per tant, amb fort pendent i molt estreta fins a ben bé Matrei. La carretera intenta seguir el riu Sill, que forma un gorg profundíssim. L’autopista en aquest punt té un pont (Europabrücke) que té 192 metres d’alçada. Llavors, la carretera principal planeja de Matrei a Steinach. Més tard, es torna a enfilar per assolir Gries i ja al final Brenner.

Coneixia la carretera i no la volia fer. A la guía indicava però no prendre la carretera principal sortint d’Innsbruck, sinó l’antiga carretera (Altestraße) o també anomenada carretera romana (Romansraße). No vaig poder resistir la temptació d’anar a l’aventura i buscar la carretera romana que m’havia passat desapercebuda durant cinc anys!.

Sortint d’Innsbruck per la zona de Tívoli (palau d’esports, camp de futbol) arribem a una rotonda que dóna accés a l’autopista (game over), a Igls (fort pendent) o al castell de Amras (Schloß Ambras). Tant cap a Igls com cap a Amras la carretera tenia un fort pendent, no tenia voral i el trànsit d’un dia laborable per la tarda a les afores d’una ciutat de 130.000 habitants era ferotge. Finalment, després de mirar els mapes que duia al GPS (gràcies Wahoo Elemnt, el mòbil no rebia dades quan estava a Àustria) vaig optar per seguir un sender. Vaig “patejar” una estona, però sabia que el desnivell fort era per pujar a l’altiplà. Un cop a Igls o Patsch el pendent no seria tant bèstia.

perdut a Innsbruck cyclocat

La trajectòria seguida d’Innsbruck cap al Sud va ser un tant erràtica…

No era l’únic turista perdut a l’altiplà. Un parell de nois alemanys, que utilitzaven l’smartphone per navegar fent trekking, també estàven perduts en aquells boscos. Després de preguntar a un simpàtic avi (que collons fotia allà enmig del bosc?) em va indicar la direcció (més o menys). Vaig anar a parar a Lans, on hi ha un fantàstic llac natural que serveix de platja als habitants alpins (Lansersee). D’allà, seguint el recorregut del tramvia número 6 (per què nassos no el vaig agafar d’entrada, surt d’Innsbruck i va fins a Igls) vaig arribar a Igls. A l’oficina de turisme em van informar on era la “Romerstraße”, vaja, la carretera antiga i a més em van reomplir els bidons d’aigua. Em van donar també uns adhesius de Innsbruck, em va fer gràcia, ves per on. M’en vaig posar un a la bici.

Sortint de Igls direcció Patsch la carretera torna a ser estreta i empinada. Busquem pla B. No hi ha indicacions de Munic-Venecia, però si d’un Winterwanderweg, o sigui, un itinerari per a passejar a l’hivern. Si es pot seguir a l’hivern que esta tot nevat, es podrà seguir a l’estiu en bici? M’hi fico i descobreixo un fantàstic camí panoramic. Als peus: Innsbruck. Al davant: Martinwand, o sigui, la paret d’en Martí. També es pot veure el Europabrücke que us anomenava abans. Una mica més endavant, em trobo un camió de l’exèrcit que té desplegat un repetidor de telecomunicacions. Avui hi ha un congrés a Innsbruck i es preveu que el ministre d’interior d’Àustria es pronunciï sobre la crisi dels immigrants del Mediterrani (aquesta ruta es fa fer el entre el 10 i el 13 de juliol de 2018). Des de que he entrat a Àustria sento helicopters sobrevolant la vall. Ara mateix a Patch, a les 5 de la tarda en son dos.

vista des de Patch

Costa de veure, però l’autopista que es veu al fons està passant per un pont de 192 metres d’alçada: l’Europabrücke.

Arribo a Patsch, pregunto a algú pel carrer i finalment trobo els cartells de Munic-Venècia.

brenner Innsbruck radweg cyclocat

En els cartells mateix ja t’explica que hi ha trossos de carretera general. Com? No hi havia una carretera romana? si, és clar, la carretera principal segueix el traçat romà, des de Matrei fins a… Brenner pràcticament. O sigui, que hi ha molt poc tros “romà”. Vaja, quina desilusió. Començo a rodar i la carretera secundària resulta ser una muntanya russa (o tirolesa més ben dit). Allò del desnivell mínim no ho tenien per la mà els romans quan van fer la carretera. Aquests puja i baixes em desgasten molt físicament i decideixo prendre el tren a la primera estació que trovi, que será Matrei. Val, guai, mola. Just miro els horaris, corro cap a l’andana i entro al tren. No he pogut comprar bitllet. No ho intenteu fer vosaltres, sigueu legals.

Matrei Steinach en tren

Corro tren amunt i tren avall per a buscar el revisor i explicar-li que no he pogut comprar bitllet. No el trobo. Bé, doncs que sigui el que Déu vulgui. Següent parada: Steinach. Parada i fonda. Tothom baixa del tren. El maquinista surt de la cabina i em diu:

-que fots aquí?, baixa, el tren acaba aquí.

– però no va fins a Brenner?- li pregunto jo.

-no, d’aquí mitja hora passa. Va darrere nostre.

Desolació. Ja estava rendit. A la merda, doncs pujo a Brenner en bici… o com a mínim fins a Gries. Per no esperar-me parat, vaig tirant milles.

unica

A partir de Steinach la carretera torna a picar cap amunt. Paciència. Hi ha trànsit, però no tant com a la sortida d’Innsbruck. Arribant a Gries pregunto a uns homes grans per carrer:

-”Entschuldigung bitte, wo ist die Bahnhof?”,

em miren amb una cara com de por responent-me:

-”non parlo tedesco”.

Això sí que és experimentar en primera persona que s’està a prop d’una frontera.

-”la stazione di treno?”

– Boh, non so, non sono di quà.

 

Deixem-ho córrer. Passem d’agafar el tren i arribem a la frontera d’una vegada.

A pocs quilòmetres de la frontera ja es noten els més de 100 Km que porto avui, els 1600 metres d’alçada i les forces perdudes pel fet de perdre’m a l’altiplà de Patsch.

A falta de 500 metres hi ha un grafitti que diu:

 

“Banannenrepublik Italien 170Km”

 

Ja l’havia vist fa 9 anys i encara estava allà. Això fa referència a que alguns tirolesos consideren que el Südtirol no és Itàlia i de fet, mostren menyspreu per a aquest país. També hi ha alguna tímida pintada de “ein Tirol” (fa uns anys es veia molt més, es veu que fa temps que no la pinten).

Brenner per fi cyclocat

Finalment: el pas de Brenner. Punt més alt de la travessia. Uns 1600 metres sobre el nivell del mar. No és la regió més alta dels Alps, està clar.

 

Brenner/Brennero: una mica d’història

Brennero: travesso la frontera i ja sento un matrimoni italià discutint al carrer a les portes d’un outlet gegant just en el punt més alt del port de muntanya. De fet, és bastant urbà per tractar-se d’un pas de muntanya.

Em va esgarrifar veure com s’estàven construint casetes per a tornar a ubicar els controls fronterers. Casualment al 2009, quan vem anar a viure a la zona, estaven acabant de desmantellar les que hi havia hagut durant molt anys en aquesta posició. Durant els cinc anys que varem viure allà, no sentiem que realment hi hagués una frontera. Només ens en adonavem perquè el mòbil rebia un missatge cada cop que passavem per allà en cotxe, tranquilament, per l’autopista. Sense haver d’afluixar la marxa. El fet de pertànyer a l’espai Schengen i compartir moneda ajudava a oblidar que creuàvem una frontera.

 

La frontera entre Àustria i Itàlia es va definir tal i com la coneixem ara segons els tractat de Saint Germain al 1919 (l’any que ve farà un segle!). Aquest tractat es va negociar en paral.lel al tractat de París, que imposava les penalitzacions de perdedor de la guerra a Alemanya. Val a dir que els països Aliats estaven molt més interessats en el tractat de París que en el de Saint Germain. Itàlia sempre (bé, només feia uns 50 anys que existia com a tal) havia volgut recuperar els territoris de parla italiana que eren dins de l’Imperi Austrohúngar (en aquesta ruta: part del Vèneto i del Trentino) però el Tirol no era per a res un territori de parla italiana. Es diu que va ser França qui més va pressionar per a empetitir al màxim el que havia estat el gran Imperi Austrohúngar. Els la hi tenien jugada des de temps de Napoleó. De fet, els francesos van perdre la batalla de Igls davant de les forçes tiroleses liderades per Andreas Hofer (un heroi local de la magnitud de Guifré el Pilós o Jaume I). Les reduïdes mides que té aquest país a dia d’avui venen de l’obsessió de França per a derrotar l’altre gran imperi continental i no tant per les ambicions d’Itàlia.

Finalment, la frontera es va decidir per les conques hidrogràfiques, que tècnicament no és una mala idea, però que culturalment ha sigut un desastre. La cultura germànica tirolesa habita als Alps orientals. Estan adaptats a les muntanyes i creuen els passos entre les valls a l’estiu per a pasturar les vaques si cal. Viuen molt lluny del mar (fins no fa gaire hi havia gent que no l’havia vist mai). No els hi importa on desemboca el riu. Saben que un va cap aquí i l’altre va cap allà. I Prou. El Tirol va quedar dividit doncs ens tres parts: Tirol (conca del riu Inn, afluent del Danubi a l’alçada de Passau, Alemanya), el Tirol de l’Est (conca del riu Drava, també afluent del Danubi però a L’alçada de la frontera entre Sèrbia i Croàcia) i el Tirol del Sud (conca del riu Adige, que desemboca a l’Adriàtic molt a prop del Po). Els dos primers Tirols estan dins d’Àustria, però no son colindants. El del Sur està dins d’Itàlia.

461px-Tirol-Suedtirol-Trentino

Mapa de la Euroregió Tirol-Südtirol-Trentino. En vermell teritoris del Tirol a Àustria. En taronja la part italiana. En blau el Trentino, companys de regió dins d’Itàlia. Font: Wikipèdia

Els habitants del Tirol del Sud es van llevar un dia de 1919 i els hi van dir que ja no eren austriacs. Ara eren italians. “Però com pot ser possible, ni tan sols sé parlar italià!” deien alguns. “El nostre Emperador, o President de la República o sigui com sigui que s’anomeni serà un senyor italià? i com sabrà el que ens cal, o les nostres preocupacions, o les nostres maneres de fer? A més, la meva part de família que ha quedat dins de territori austríac: seran els nostres enemics si hi ha una altre guerra?”. Tot això eren pensaments que tenien els habitants tirolesos atrapats dins d’Itàlia. Tant gran va ser la commoció dins d’aquesta ètnia, que moltes de les ciutats tiroleses, austríaques o alemanyes van dedicar noms de carrers i places a la població Sudtirolesa. Així doncs, per exemple, l’estació central de trens d’Innsbruck (Hauptbahnhoff) està a la plaça dels Sudtirolesos (Südtiroler platz).

Südtiroler_Platz_-_Innsbruck

“L’any 1923 l’Ajuntament va canviar el nom de la plaça de l’Estació a plaça dels Sudtirolesos en record de la separació del Sudtirol després de la Primera Guerra Mundial”.

I així és com es va crear el Südtirol. Però quin encaix havia de tenir dins d’Itàlia? El Südtirol no era l’únic territori que havia guanyat Itàlia segons del tracte de Saint Germain. Però cada cas era diferent i s’havia d’estudiar detingudament. El procés va ser tant lent que va començar la segona Guerra Mundial. I va acabar. I va començar la Guerra Freda, amb Àustria (amb dos trossos de Tirol) com a país xarnera entre el bloc capitalista i el comunista. I tot i això encara no s’havia definit l’encaix.

unica

En el període entre guerres, l’entesa entre Alemanya i Itàlia va portar a un acord pel qual la població germànica-tirolesa del Südtirol tenia l’opció d’emigrar cap a Alemanya. Això serviria a Mussolini per a repoblar la zona a l’altre per a tenir més població autèntica. Tot i que molts es van acollir al plà, aquest va quedar interromput per l’esclat de la II Guerra Mundial. Els pocs tirolesos que van prendre l’opció de marxar es van quedar sense casa, ja que s’havia assignat a repobladors italians. Tot plegat, una gran injustícia que encara remou estómacs.

 

La situació es va anar allargant. Passàven anys, dècades. Finalment l’any 1972, després d’unes dures negociacions que s’allargàren fins la matinada, es va parir l’acord: l’Estatut d’Autonomia. El Tirol del Sud sería una provincia autònoma (amb capital a Bolzano), igual que la província veïna Trentino. Les dues províncies estarien juntes dins de la regió autònoma del Trentino-Alto Adige. Es respectaria la seva cultura i, per tant, la llengua. Tots els topònims tenen oficialment nom en les dues llengues oficials. I en cas de les valls ladines de Val Badia i Val Gardena, també tenen un tercer nom oficial en ladí. No us estranyeu si en aquest relat començo a usar els dos noms oficials dels pobles, rius i muntanyes. El 90% dels impostos recaudats recauen en el mateix territori. Val a dir que la provincia de Bolzano és la més rica d’Itàlia. Els Sudtirolesos matriculen els seus cotxes a Itàlia, és clar i, abans de que s’unifiquessin (per dir-ho d’alguna manera) les matrícules a Europa, estàven obligats a portar una placa oval blanca amb la inicial del país. En aquest cas haurien de portar una “I” de Itàlia. Però, com ja sabeu, obligar a algú a senir-se d’un país d’on no pertany no acaba bé. La picaresca dels sudtirolesos va burlar aquesta norma amb el següent adhesiu:

I bin a sudtiroler

“I bin a Südtiroler” en dialecte tiroles. En alemany “Ich bin ein Südtiroler” vol dir “sóc sudtirolès.

D’aquesta manera els sudtirolesos complien amb la norma de portar la “I” quan estaven fora d’Itàlia però a la vegada s’identificaven com a tirolesos. Que va passar amb les noves matrícules? doncs que els sudtirolesos (de la mateixa manera que els habitants del Trentino), poden triar si portar o no el distintiu de la província la franja blava de la dreta (a Itàlia és opcional, no com a França, que és obligatori). Llavors, les matrícules Italianes de la Província de Bolzano poden tenir aquesta pinta:

matricula sudtirolesa

Només les províncies de Bolzano, Trento i Aosta tenen el privilegi de portar l’escut a part de dues lletres (com totes les altres províncies a excepció de Roma que te el nom sencer).

 

Via ciclable de l’Alta Vall de l’Isarc

Deixem enrere Brennero/Brenner i la parella d’italians discutint. Circulem ara per un carril bici que utilitza un antic traçat de la via del tren. Hi ha un parell de túnels que s’iluminen al pas del ciclista gràcies a sensors de moviment. El pendent és constant i suau, com cal per a fer una línia ferroviària. Ja fa molts anys que no hi passa el tren per aquí, però encara hi ha tots els pals que aguantaven la catenària. Fins i tot hi ha les casetes dels guarda-agulles i una estació que va quedar en desús (la nova línia va per dins un túnel i aquell poble es va quedar sense tren). La pista llavors es fica dins de la vall de Fleres/Pflersch per anar perdent alçada progressivament, tornant més tard a la vall de l’Isarco/Eisak. Ara ja no es pot aprofitar la línia de tren per que és vigent. Així arribariem a Colle Isarco/Gossensaß, que és on acabem la épica (sense voler) etapa 2. Ara ens espera una fantàstica festa tradicional. Carregaré carbohidrats bevent cervesa de blat (Weißbier o Weizenbier) i proteines amb un braó a l’ast (Schweinsaxe).

recuperant forces

 

Búnkers

Durant tot el descens de la vall de l’Isarc, es poden trobar búnkers. Son construccions militars per impedir l’avanç de l’enemic. Estan orientats de manera que, si mai els Austríacs volgessin entrar per la força per a recuperar el Tirol del Sud, hi trobarien resistència. Realment, si això arribes a passar mai:

1- amb la tecnologia del segle XXI no servirien de rès els bunkers

2- si tens habitants tirolesos ja dins de la teva linia de defensa, llavors, t’atacarien per la reraguardia.

Els búnkers estan abandonats i ben documentats en llibres. Val a dir que fan una mica de por, per que de fet, no els veus fins que no hi ets ben a prop. O sigui, que si hi hagués un paio dins amb un fusell ja t’hagués pelat a kilòmetres. Tot i així, és una cosa interessant a veure… per a que no es repeteixi mai.

ciclable brenner cyclocat

Aquesta paret de roca de la dreta realment és buida per dins i té unes finetres per a poder disparar. És un búnker de defensa.

 

Mobilitat al Südtirol

Informació útil si aneu a fer el turista per la zona: si tens un allotjament contractat al Südtirol (un hotel, un apartament, etc) et pots beneficiar de la targeta Südtirol Pass. Per un mòdic preu inclou descomptes a algunes atraccions turístiques. Fins aquí tot normal. El que és més espectacular és que puguis utilitzar tots els transports públics de la província gratuïtament. Molt aconsellable si estem fent una ruta en bici. A més, tot un exemple a seguir. Com alguns sabreu, els transports públics no es paguen amb el preu del bitllet. Els transports públics fan una funció pública, és a dir, surt a compte que siguin lleugerament deficitaris si afavoreix al global de la economia de la zona on donen servei. Val a dir que aplicar aquest tipus de polítiques en països rics és més fàcil, és clar. Però seria una bona idea aplicar-ho a la nostra terra, no creieu?

tren sudtirolerpass

 

 

unica