Dades de la ruta:
Seguiu els tracks sota la vostra responsabilitat. Podeu considerar-los com a base. No els hem corregit expressament per a mostrar la “crua” realitat.
Descripció de l’etapa:
Reprenem la vía ciclable asfaltada de l’Isarc, que forma part de la Munic – Venècia, fins a Fortezza/Franzenfesten que és on es separen els camins. Llavors, a la alçada de Vahrn/Varna el camí torna a ser de grava per uns 3 kilometres. Creuem la ciutat de Brixen/Bressanone i fem via fins a Bolzano.
A Bolzano ens trobem amb la Via Claudia Augusta que ve del Pas de Resia. Seguirem aquesta via cap al Sud ja fins a la arribada a Verona el dia següent.
El Relat
La via ciclable de l’alt Isarc quan s’apropa a Gossensaß ja no pot aprofitar la infraestructura del tren, per que encara és vigent. Llavors utilitza altres camins rurals, la majoria asfaltats. La via no té ara un pendent tant constant i és una mica més trenca-cames… però més divertida també.
Aquest és l’allotjament que várem fer servir a Gossensaß. A tot el Südtirol es poden trobar fondes molt econòmiques i normalment no hi ha problemes per a deixar la bici en un lloc segur per la nit.
M2 bikes
A peu del carril bici, en un petit poblet anomenat Ried/Novale, just abans d’arribar a Sterzing/Vipiteno, hi ha la botiga de bicis M2 bikes. Aprofiteu per abastir-vos d’algún recanvi que us falti per que no trobareu gaires més botigues a peu de ruta. Saludeu a n’Andreas de part de CycloCat i potser us fa algún descompte. No us perdeu el “mur dels horrors” que té a l’entrada del taller. Allà hi podreu veure tot tipus de peces fallides en acte de servei. Ens serveix per a recordar que hem de portar el manteniment de la bici al dia!
Aquest és el mur dels horrors a la botiga M2 bikes, a Ried/Novale, just abans de Sterzing/Vipiteno.
Com podeu veure, els discs de frè apurats al màxim son l’estrella del mur dels horrors.
Abans d’arribar a Sterzing travessem la carretera per un pas soterrat fet expressament per a les bicicletes,
on hi trobem un comptador de bicis:
En aquest panell hi podem trobar informació referent a l’utilització d’aquesta infraestructura. A les 10:51 del dia 12 de juliol, havien passat 42 bicicletes i en el que anava d’any n’havien passat 16846.
Sterzing/Vipiteno
Després d’uns quants tobogans i creuar un parell de granges arribem a Sterzing/Vipiteno, que està inclòs a la llista dels pobles més bonics d’Itàlia (tot i que el tipus d’arquitectura sigui més aviat germànica).
Sortint de Sterzing continuen els puja i baixa. La vall és molt ampla en aquest punt i això fa que tingui un risc d’inundacions molt gran. De fet, hi ha hagut inundacions molt greus ja al segle XX. El riu Isarc va acanalat i s’ha aprofitat per posar-hi un carril bici que serveix també de via de manteniment.
Aquest és el carril bici construit aprofitant la ia de servei dels dics del riu Isarc.
Després de seguir la roda d’un altre cicloturista (aquest anava en BTT) i oferir-li la roda, constato de que la majoria de cicloturistes no estan acostumats a “anar a roda”. Doncs mira que és un estalvi energètic important…
Pel camí ens trobem altres poblets, molt petits, tots amb el seu campanar característic. Els campanar en aquesta zona del tirol poden ser tipus “ceba” o tipus “agulla”.
Campanar tipus agulla a Stilfes/Stilves.
Fortezza/Franzenfesten
En aquest punt s’uneixen les valls del Isarc i del riu Rienza/Rienz (tot i que els rius s’ajunten una mica més avall, a Bressanona) i les vies ciclistes es separen per anar a Venècia creuant les dolomites (no hi ha carril bici completament) i Verona (sí que té carril bici completament).
Vahrn/Varna
Aquí hi trobarem un llac natural molt salvatge i molt recomanable. També hi ha un càmping, perfecte per accedir en bici. Per accedir en caravana… no tant… gairebé ens quedem sense poder passar pel túnel (que és la via cliclable però que a la vegada dona accés al càmping) per que una caravana es va quedar encallada.
Després de 5 minuts d´intents, la caravana va poder passar sense majors conseqüències i nosaltres várem prosseguir la ruta.
Fantàstiques pistes arribant a Brixen.
Brixen/Bressanone.
Aquí trobem una ciutat moderna que manté el seu encant tradicional. Ens parem a un restaurant per dinar a peu de carril bici. Està completament adaptat al turisme cicloturista. Què vol dir això? Doncs que està al peu de la ruta, que tens lloc per aparcar la bici ala terrassa (no fora), que hi ha preses de corrent per a carregar la teva bici elèctrica, que pots dormir-hi a un preu raonable (un cicloturista no es passa hores a l’hotel: arriba tard i marxa aviat, per tant no cal oferir gaires entreteniments ni gaires luxes) i, finalment, que pots menjar coses que vagin bé per anar en bici, com per exemple un plat de pasta!
En els establiments de restauració ciclista no hi ha problema per a ficar la bici dins la terrassa.
Els millors establiments ciclistes disposen de presses de corrent per a carregar les bateries de les bicicletes elèctriques. Gairebé la meitat de les bicicletes que fan cicloturisme per aquesta zona (al 2018) son elèctriques i la tendència va en augment. La mitja d’edat de la població que fa cicloturisme també augmenta, tingue-ho en compte.
En els establiments ciclistes sovint podeu trobar publicitat d’altres establiments adaptats a bicicletes, a la imatge, targetes de Bed&Bike Barcelona en el local de Brixen.
Continuem baixant per la via, que va fent algun puja i baixa però que majoritàriament fa baixada. En algun tram s’aprofita la renovació del traçat del tren i s’aprofiten ponts, túnels i talussos.
Aquesta antiga casa del guardagulles és ara un establiment turístic ecològic a peu de via ciclable. Tot el que es menja i beu ho fan ells mateixos.
L’antiga infraestructura del tren es fa servir per passar-hi un gaseoducte. Llavors, la pista de servei és el carril bici.
Això sí, si per qualsevol cosa no es pot aprofitar el traçat del tren ni del gasoducte, llavors el carril bici no perd continuitat i va segregat al costat de la carretera general.
També s’aprofiten, de fet, per a passar un gasoducte. Travessem poblets amb molt d’encant com ara Klausen, on el carril bici passa pel bell mig del poble.
Més exemples de carril bici segregat al Südtirol. No només serveixen per anar en bici, també permet als habitants dels pobles per on passa la carretera de poder anar als pobles veins a peu.
Bolzano
Aquesta és la capital de la provincia del Tirol del Sud. És una ciutat que va créixer molt d’ençà del tractat de Saint Germain (veure Etapa 2). Si el percentatge ètnic és del 70% germànic i 30% italià a la província, a la capital s’inverteix fruit de la italianització que va patir la zona durant el segle XX. Bolzano és la porta d’entrada a les Dolomites, té un petit aeroport, però només arriben vols carisims d’una companyia aèria local.
Abans d’arribar a Bolzano/Bozen, a les 15:12 del dia 12 de juliol (2018) havien passat 167 ciclistes. 28.732 en el que duiem d’any.
Bolzano ha estat també condecorada com a Ciutat de la Bicicleta i és que realment, la seva població la utilitza molt tant en el pla de la mobilitat com en el pla esportiu i de lleure. Els carrils bici principals (que segueixen el riu Isarc) son vertaderes autopistes per les bicicletes. Son amples, contínues i els usuaris respecten en fan un ús cívic.
Arribada a Bolzano/Bozen: ciutat de la bicicleta. Al fons s’aprecia el carril bici ja des de l’entrada a la ciutat.
Carril bici a Bolzano/Bozen
Bike-packers del dia
Sortint de Bolzano, cap al Sud, seguint el riu Isarc, arriba un punt on es troba amb l’altre carril bici que ve baixant de l’Àdige (el riu principal que dóna nom a la província Alto-Agide). És un carril bici que ve de Meran. Allà s’hi arriba, o bé fent el pas de Stelvio o bé fent el pas de Resia (no és un pas molt alt, de fet era la via de comunicació principal en temps dels romans i a aquesta via se la coneix com la Via Clàudia Augusta). El cas és que en aquesta font, on s’ajunten els dos carrils bici, sempre hi ha gent. M’hi vaig aturar per a reomplir les ampolles i em va cridar l’atenció tres ciclistes que parlaven anglès. Anàven amb tota la parafernàlia de bikepacker. Duien el necessari per acampar. Vaig xerrar amb ells. Venien de California. Havien aterrat a Milà i havien passat l’Stelvio per Bòrmio. Llavors havien baixat per Meran fins a Bolzano i ara es volien dirigir a les Dolomites. Duien bicicletes Surly i Kona. És com si els americans només coneguessin aquestes marques. Bé, també coneixen les marques italianes vintage…
Transició cultural
Sortim de Bolzano i seguim sempre el riu Adige. La majoria de kilòmetres per sobre del dic de protecció del riu, alguns altres entre vinyes o creuant pacífics poblets.
Més avall de Bolzano, anant cap a Trento. No sempre tindreu la sort de tenir ombra. Tingue-ho en compte els mesos d’estiu. Esteu sortint dels Alps, es pot arribar a temperatures de 35°C fàcilment.
Hi ha poques zones amb ombra, la temperatura va pujant i, amb una vall tant oberta, apareix el vent. Tingueu en compte, no només el desnivell, sinó també els vents quan planifiqueu una ruta. A Catalunya no hi estem gaire acostumats a tenir en compte el vent. Només els intrèpids de l’Empordà i de les terres de l’Ebre hi estan més avesats. En aquesta ruta, el vent bufa de Bolzano a Trento ben d’hora pel matí. Cap al migdia esta calmat, però per la tarda, entre les 14 i les 18 l’aire de la plana de Verona comença a remuntar amb força la vall de l’Adige. Els ciclistes locals coneixen bé els vents i ja es fan la ruta tenint-los en compte. És aquí quan val la pena col·laborar i trobar bones rodes. Vaig poder trobar alguns companys de viatge. Alguns estan acostumats. Altres es “piquen” i comencen a anar més i més ràpid. Altres s’espanten i van cada cop més a poc a poc fins que ja gairebé parats es giren i et pregunten:
– hey tu, per que em segueixes?
– aprofito el teu rebuf, després em poso jo davant i aprofites el meu.
Un dels companys d’escapada que vaig trobar aquest dia. En aquesta zona hi bufa molt vent, us aconsellem no malbaratar energies i anar a roda el màxim que pogueu.
Fa uns anys, molt a prop d’aquest mateix lloc, vaig posar-me a roda d’un home que anava pel carril bici amb una BTT. Vaig aprofitar per a menjar una barreta mentres anava a roda, aquell dia estava fent una tirada molt llarga, més de 200Km. El paio duia una gorreta de beisbol i auricolars i no es va adonar fins al cap d’una estona que jo estava darrera. Quan es va adonar es va començar a posar nerviós. M’anava mirant de reüll. Va apretar i no em vaig desenganxar. Va afluixar i no el vaig passar, és clar, per que estava descansant al seu rebuf menjant una barreta. Llavors el tiu es gira i em diu:
– que estas fent? penses que és normal?
Referint-se al fet de que l’estava seguint
– si, és clar que és normal. Vaig a roda. Estalvio energia. Quan acabi de menjar la barreta em posare davant i tu podras arprofitar el rebuf. -Li vaig explicar.
Li va canviar la cara completament. Va entendre que el que d’entrada semblava sospitós tenia un cert sentit. Quan em vaig acabar la barreta vaig posar-me davant i llavors va veure que realment podia anar molt més descansat anant a roda. No es tracta de fer curses, és clar, però en cicloturisme, també s’han de tenir en compte els estalvis d’energia. És clar que no és una competició, però sempre hem de mirar d’estalviar energia. Això ens farà arribar més descansats al final d’etapa, o aguantar millor una expedició d’una setmana, o fér més kilòmetres (que vol dir fer el turista per mes llocs).
Els bike-grill:
Per a que una ruta cicloturista tingui èxit ha de complir una sèrie de requisits. Un d’ells es que tingui serveis i un dels serveis bàsics és la restauració. En un camí on hi ha molta gent anant en bicicleta, de totes les edats i tots els nivells, tots tindran una cosa en comú: hauran fet exercici físic i estaran una mica cansats. Vé de gust parar. Descansar, beure un refresc o menjar alguna cosa. En un bar típic és difícil fer aquesta parada. Primer per que no el trobarem a peu de la pista ciclable. Segona perquè no podem entrar la bici i estarem patint per si ens la roben. Finalment, moltes vegades el que acabem fent és un picnic improvitzat enmig del no res o bé anar a casa amb calma. Durant tota la ruta hem anat trobant bars a peu de la pista. Els hi diuen bike-grill. Son bàsicament bars pensats per a públic ciclista. No dic que a Catalunya no n’hi hagin. Recordo perfectament el de Font Picant i Santa Cristina d’Aro al carrilet. Simplement, hi ha tant públic ciclista que tot el negoci gira entorn al ciclista. És més, aquest bike-grill on vaig parar, es vantava d’haver rebut el premi al millor bike-grill d’Itàlia (sortia el retall de premsa). Era també la seu d’un club ciclista. A més a més, tenien un gimnàs que fa sessions d’espínning a l’hivern (desestacionalitzar el negoci) i tot això, enmig d’unes vinyes que invitàven a fer una carn a la brasa. És un model de negoci d’èxit.
Bike grill arribant a Trento, considerat el millor d’Itàlia.
Bicigrill Faedo
Un bon aparcament de bicicletes ja és un bon reclam per a ciclistes, perque el que més li preocupa al cicloturista és que la bici estigui en un lloc segur.
El concili de Trento
Potser a alguns us sona Trento per que a l’escola vàreu estudiar alguna cosa sobre un “Concili de Trento”. Doncs bé, és aquí. El concili de Trento van ser un seguit de 25 reunions (entre el 1545 i el 1563). Va tractar sobre temes religiosos sobretot, però ens crida l’atenció un en concret: la necessitat d’ajustar el calendari Julià al calendari astronòmic. És a dir, com que des del temps dels romans s’havia considerat que cada any tenia 365 dies, al 1500 i pico ja duien 10 dies de desfasament. A Trento es va decidir que s’havia de canviar el calendari i uns anys més tard es va crear el calendari gregorià, que és el que fem servir actualment a occident i que té anys de traspàs per ajustar-se a l’any astronòmic.
El sherpa del dia
Faltaven pocs kilòmetres per arribar a Trento, uns 20. Però ja era el tercer dia de ruta i ja duia uns 130 el mateix dia. Agafo la roda d’un biker que va amb un cx/gravel. Com no, no ho puc evitar i estableixo una conversa amb ell. Feia principalment enduro, però per entrenar el fons anava en cx. Sorprén veure com gent que practica una modalitat perillosa com l’enduro troben perillosa la modalitat de carretera, reflexioneu-hi. Ens vàrem donar relleus. Anima molt trobar-te gent de tant en tant. Si son de la zona, t’expliquen a quines muntanyes van per entrenar, quins camins estan millor, on aturar-se per descansar… Des d’aquestes línies: grazie tante!
Trento mateix
El vent de cara que havia tingut durant tota la tarda m’havia fos. Arribar a Trento va ser com una benedicció. Tot i ser ja força tard feia calor, força xafogor.
Es notava que estàvem sortint dels Alps mica en mica. Trento és una ciutat envaïda pels turistes a l’estiu. Hi ha turisme religiós obviament, però també molt turista muntanyenc que està de passada per a accedir a algunes valls dels voltants. Entrar a la ciutat per carrers de llambordes va ser molt gratificant. I veure els edificis, ja no d’estil germànic, sinó amb un aire als grans edificis del renaixement, ens recordava que aquesta havia sigut una ciutat-estat.
A Trento hi manava un Príncep-Bisbe que estava integrat dins de l’Imperi Sacre Germànic. Era una forma habitual dins d’aquest imperi tenir ciutats-estat. Encara avui en dia tenim ciutats-província com Brussel·les, Berlin o Hamburg.